NOTES HISTÒRIQUES I GEOGRÀFIQUES DE L'ANTIC ESTANY DE SILS: LÍMITS, TERMES I HIDRÒNIMSPer G. Mercadal
Presentació
Ja fa una colla d’anys que vaig començar a visitar l’estany de Sils per tal de cercar i estudiar els seus prats humits. Aquestes visites formaven part del treball doctoral que desenvolupo al Grup de Recerca de Flora i Vegetació de la UdG. Aleshores, em va sorgir l’oportunitat de participar en la restauració de l’estany de Sils com a tècnic ambiental del Consell Comarcal de la Selva i de l’Ajuntament de Sils. Així doncs, de cop i volta, vaig començar a passar moltes estones a la llacuna, de vegades per recollir dades per la meva tesi doctoral i d’altres exercint les meves funcions de tècnic.
Amb els anys, vaig anar adquirint moltes dades sobre la vegetació actual de la zona i vaig decidir realitzar-ne un mapa actual tal i com ja havien fet anteriorment dos il·lustres predecessors: el Dr. Bolòs, l’any 1954, i el Dr. Vilar l’any 1980. Amb aquest nou mapa, volia estudiar l’evolució de la vegetació de l’estany de Sils durant els darrers 50 anys i, alhora, veure com havia evolucionat la superfície de prats humits que estudio. I fou en aquest punt on es començà a engendrar aquest llibre.
Al voler realitzar el mapa vaig haver de definir l’àrea que pretenia cartografiar. Em calia, doncs, conèixer el límits exactes de la llacuna per tal de no deixar-me’n cap racó. Cal tenir en compte, que la intervenció humana sobre el paisatge de l’estany ha estat tant important, que en moltes àrees es fa molt difícil identificar fins a on havia arribat l’aiguamoll.
Per esbrinar aquesta qüestió vaig començar a investigar sobre aquest tema i vaig descobrir l’existència de diversos mapes antics i dels termes de la llacuna que havien servit, al segle XVIII, per delimitar l’estany. D’entrada aquesta tasca no fou més que un tràmit banal que havia de resoldre, però amb el temps va esdevenir una obsessió apassionant. Després de buscar en diversos arxius, com ara l’Arxiu Municipal de Sils, l’Arxiu Capitular de Girona o la Biblioteca de d’Institut Cartogràfic de Catalunya, de revisar multitud de llibres i de resseguir tot el terreny palustre vaig arribar a conèixer els límits de la gran llacuna selvatana. Aquesta recerca, però, m’aportà, a més a més, moltes altres dades referents a la llacuna.
Contingut general del llibre
Des de fa una vintena d’anys, l’estany de Sils ha passat de ser una zona considerada com a malsana, i que només produïa maldecaps als vilatans dels encontorns, a ser una àrea valorada com un espai natural de gran valor biològic, didàctic i turístic. Avui dia, l’estany de Sils és un dels principals atractius d’aquest municipi selvatà on s’hi desenvolupen diverses activitats per tal d’estudiar-lo, protegir-lo, recuperar-lo i gaudir-lo.
Així doncs, aquest llibre vol aportar informació geogràfica moderna i pràctica pels veïns, pels estudiosos i pels visitants de l’estany, ja que moltes d’aquestes dades eren, fins avui, ben confoses. Per tant, he intentat deixar clar:
--> Els límits reals de la llacuna, tot fent esment a les curioses valoracions que han realitzat diversos estudiosos al llarg de la història.
--> La superfície de l’estany. Heu de tenir en compte que hi ha hagut valoracions de tot tipus des de 200 hectàrees fins a 700 ha, fent-lo arribar fins els municipis de Caldes i, fins i tot, per alguns autors a Vidreres. Nosaltres l’hem valorat en unes 359 hectàrees.
--> La forma real de la llacuna. En documents cartogràfics antics és representat com una rectangle en posició horitzontal, en d’altres com una gota d’aigua, mentre que la seva vertadera figura és una mena de triangle escalè amb multitud de digitacions, tal i com es pot observar en el llibre.
--> L’estat, la situació i el nombre dels tres tipus de termes de l’estany, és a dir, les pedres tallades per la mà de l’home en forma prismàtica que varen servir per delimitar l’aiguamoll l’any 1740, per marcar l’aiguamoll l’any 1766 (després de dos anys de treballs de dessecació) o per indicar les propietats de la Seu de Girona a Sils.
--> Els noms dels cursos fluvials de la zona (els hidrònims), molts dels quals estan totalment en desús i poden ser fàcilment oblidats. L’estany de Sils es va eixugar a partir d’una xarxa de canals, que s’unien els uns amb els altres com els nervis d’una fulla. Aquests canals rebien un nom genèric, el nom de valls madrals, però sovint també rebien un nom més específic que era el nom del mas o del propietari per on discorria o començava el canal.
--> I, finalment, s’ha enriquit el llibre amb moltes il·lustracions i diverses curiositats de l’estany com ara un quadre sinòptic sobre les diverses tasques de dessecació que hi ha hagut, els detalls de les obres de dessecació definitiva, l’origen de l’estany i moltes altres curiositats que espero que us sorprenguin!
En definitiva, és un llibre de dades geogràfiques actualitzades que desitjo que sigui útil a tots aquells que estudien, treballin o, simplement, passegin per l’estany.
Citació bibliogràfica
MERCADAL, G. 2006. Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Ajuntament de Sils & Diputació de Girona. Girona. 71 pp.
Nota
Les aportacions destinades a millorar i completar aquest llibre poden ser dirigides a
nordestnatura@gmail.comOn podeu obtenir aquest llibre Llibreria Ulyssus
Llibreria 22
Centre d'Informació de l'Estany de Sils
RESSENYES
[PORTAL L. 2007. El Punt. Divendres 9 de febrer de 2007]
L'antic estany de Sils ha estat objecte d'un estudi que es presentarà avui a la mateixa població selvatana amb el títol Notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Gabriel Mercadal és l'autor d'aquest assaig i serà un dels que intervindran en la presentació d'avui a les 8 del vespre, a la sala de plens de l'ajuntament de Sils. A més, l'acte coincidirà també amb la inauguració de l'exposició Tornem a la Tordera, realitzada per l'Observatori de la Tordera. Aquesta mostra es podrà visitar fins al dia 9 de març al centre d'informació de l'estany de Sils.
Pel que fa al llibre i com explica el seu autor, pretén aproximar el lector al sistema lacunar d'aquesta població com a element identificador. Mercadal s'ha documentat en fonts cartogràfiques per tal de marcar exactament l'abast de l'estany tenint en compte la seva evolució històrica, provocada en bona part per la mà de l'home en dessecar-lo per fer-hi conreus especialment. D'aquesta manera, l'autor explica que l'estany havia tingut una superfície màxima de 18,6 quilòmetres de perímetre, que ocupaven un total de 358,9 hectàrees, en els períodes de màxima inundació. També assenyala que els intents de drenatge de l'estany són com a mínim des del 1240. Però van ser especialment importants les dessecacions el 1851, quan es va construir una xarxa de canals de desguàs. Mercadal fa, doncs, un estudi exhaustiu del medi natural de l'estany, de la seva cartografia, dels topònims relatius als seus voltants i a l'estany en si i dels límits i termes que l'han marcat. El llibre ha estat editat amb el suport de l'Ajuntament de Sils i la Diputació de Girona.
[LLINÀS, J. 2007. Ressenya: notes històriques i geogràfiques de l'antic estany de Sils. Quaderns de la Selva, 19: 199-200]
L'estany de Sils ha estat històricament un dels elements més singulars de la geografia selvatana. Durant molts segles, fou una gran extensió d’aigua, molt més gran que l’estany de Banyoles, situat en el punt més baix de la depressió de prelitoral, en una zona endorreica que recull les aigües de diverses rieres procedents de tots els punts cardinals. L’única sortida de les aigües és el sud-oest, en direcció a la riera de Santa Coloma, a la zona on es troben els termes de Sils, Maçanet i Riudarenes i on avui aboca la sèquia que, entre els segles XVIII i XIX, va possibilitar l’anhelada dessecació de l’estany.
Les característiques topogràfiques i naturals de la zona han estat les principals responsables que, tot i la dessecació i el sorgiment de camps i arbredes allà on abans hi havia hagut aigua i aiguamolls, la memòria de l’estany no desaparegués mai. En èpoques de pluges, l’estany ressorgia amb més o menys força i determinades zones quedaven negades durant temporades llargues, comportant així la pervivència d’un paisatge, d’una vegetació i d’una fauna pròpies dels entorns palustres.
Amb el temps, i afortunadament, s’ha valorat escaientment la preservació d’aquest entorn natural. Fruit d’això ha estat la recuperació d’una part de l’antic estany, gràcies sobretot al patrocini de l’Ajuntament de Sils, que ha esdevingut un realitat al llarg de la darrera dècada. El procés de revalorització i recuperació de l’estany va comportar la participació d’un equip de tècnics i professionals en el camp de la biologia, entre els quals Gabriel Mercadal, biòleg especialitzat en botànica.
En la seva feina, Mercadal va tenir la necessitat de delimitar l’àrea que havia estat ocupada fins a mitjan segle XIX per l’antic estany. L’obligada consulta de mapes i documents antics, que va començar com una tasca rutinària, va anar esdevenint a poc a poc un estudi històric tan apassionant, que no va deixar passar l’oportunitat, un cop obtinguts els exitosos resultats, de publicar-lo.
Bona part de l’obra, escrita d’una manera planera i entenedora, amb una considerable quantitat d’il·lustracions (entre les quals hem de destacar la reproducció de força plànols antics) i de mapes, és, de fet, una crònica de la recerca gairebé detectivesca de l’autor per arxius i biblioteques. Aquesta feina li va permetre anar dibuixant a poc a poc la forma de l’antic estany de Sils, que dibuixava un perímetre de 18,61 km entre els pobles de Sils, al nord, i Maçanet de la Selva, al sud, amb un perllongació al nord-est, cap a la zona de l’Hostal de la Granota. Tot plegat ocupava la superfície, gens menyspreable, de 358,90 hectàrees.
Un cop delimitat l’estany i situat geogràficament i històrica, l’autor s’atura un capítol per tractar les fites que foren clavades al segle XVIII al voltant de l’estany amb la finalitat de marcar les terres que, amb les dessecacions, es guanyaven a l’aigua. Aquestes fites, veritables documents històrics i arqueològics, han desaparegut quasi en la seva totalitat: n’hi havia més de 170 i avui l’autor n’ha pogut localitzar in situ només una setzena. Finalment, l’obra es clou amb una breu referència a alguns hidrònims actualment en desús però que l’autor ha retrobat durant la realització d’aquest estudi.
El llibre, per tant, posa de manifest que el treball de Gabriel Mercadal, que en principi havia estat concebut com un element més dins del procés de recuperació (física, històrica i mental) de l’antic estany de Sils, ha acabat aportant un aplec de dades històriques de primer ordre. Vista la riquesa dels resultats obtinguts, doncs, la seva publicació en forma de monografia ha estar un encert inqüestionable.
[RIBAS, A. 2007. Crítica: recuperant la història d’un estany recuperat. Notes històriques i geogràfiques de l’antic estany de Sils: límits, termes i hidrònims. Revista de Girona, 244: 103-104]
L’any 1998 l’Ajuntament de Sils, en conveni amb la Fundació Natura i amb cofinançament de la Unió Europea, va posar en marxa la restauració de l’estany de Sils. Aquest estany és el que queda d’una antiga llacuna que sembla que ocupava una superfície de poc més 3,59 km2, en una zona de difícil drenatge i fortes oscil·lacions de nivell segons les pluges, i els intents de dessecació de la qual es documenten ja des del segle XIII. Les raons d’aquesta lluita secular de la societat contra l’aigua són comunes amb moltes altres llacunes endorreiques: fer front als problemes de salubritat que ocasionaven i, sobretot, guanyar noves terres de conreu per abastir d’aliments un població en augment. Els intents de dessecació foren molts, però sembla que no va ser fins a l’any 1851 que culminaren amb èxit. Al llarg de tot aquest procés i fins als nostres dies, s’ha anat modelant un paisatge, ple de valors naturals, culturals, històrics d’identitat, un paisatge que cada vegada tenim més clar que s’ha de protegir.
Però de quina manera es pot recuperar i protegir un estany? La majoria d’actuacions que coneixem s’adrecen a polítiques conservacionistes que tenen com a fita principal la restauració dels ecosistemes naturals propis d’aquests ambients tan marcats per l’aigual. En el cas de l’estany de Sils, s’han o s’estan recuperant prats de dall, espècies de fauna i flora, una llacuna permanent, s’han fet itineraris, miradors, campanyes divulgatives... i ara, amb la publicació del llibre del botànic Gabriel Mercadal, també se n’ha recuperat la història. L’afició de Mercadal per la història local, però sobretot per la seva obsessió per delimitar la superfície ocupada per l’antic estany, ha portat a aquest botànic especialista en els prats de dall de terra baixa catalana a recollir molta informació sobre la llacuna, i a treballar-la i analitzar-la per tal de donar-la a conèixer d’una forma atractiva i entenedora.
La primera gran aportació del llibre és la delimitació cartogràfica dels límits de l’estany a partir de diversa documentació cartogràfica antiga, entre la qual destaquen tres mapes inèdits dels fons Medinaceli, donat l’any 2001 pel darrer propietari de les terres de l’antic estany a l’Arxiu Municipal de Sils els manuscrits de la capellania de Sils que es troben a l’Arxiu Capitular de Girona, i a diversos mapes antics de Catalunya dels segles XVII i XVIII, de la regió de Girona del segle XIX i principi del segle XX i els mapes locals de final del segle XX i principi del XXI. Aquests mapes s’han comparat amb les fotografies aèries del conegut vol americà (1956), i l’autor s’ha valgut de les noves tecnologies de la informàtica geogràfica i el treball de camp per representar cartogràficament els límits geogràfics i administratius de l’estany. Aquesta acurada cartografia dels límits de l’estany serveis per calcular-ne les mesures estimades al llarg del temps per diversos autors.
L’anàlisi detallada dels mateixos documents cartogràfics antics de la llacuna permet a l’autor resoldre una altra de les incògnites de l’estany: què són, on es localitzen i en quin estat es troben els seus termes, nom que reben les fites de pedra tallada que es col·locaven al voltant de l’estany per tal de delimitar-ne la superfície. Malauradament, es confirma allò que ja s’intuïa: el seu estat és dolent, i només se n’han pogut localitzar 16, de les prop de les 200 que hi degué haver, segons la documentació cartogràfica antiga.
El llibre finalitza amb un recull d’hidrònims originals dels cursos fluvials de l’estany, els quals també han estat convenientment localitzats, en un lloable exercici de recopilació i preservació del patrimoni toponímic que acostumen a tenir els espais que, com aquest, han estat i continuen dominats per l’aigua.
Iniciem el recorregut al jardí subtropical on s'exhibeixen plantes suculentes de Mèxic i de les zones àrides d'Amèrica, la vegetació del Karoo i un espai dedicat a la vegetació de les zones baixes de les Illes Canàries. Les col•leccions més destacables són plantes suculentes dels gèneres Aloe, Aeonium i Euphorbia, així com diferents gèneres de cactàcies, agavàcies i bromeliàcies. Aquest primer jardí disposa també d'una pèrgola amb un bon nombre d'espècies espectaculars de procedència principalment tropical i temperada. És un ambient exuberant, atapeït de vida, on les floracions són especialment vistoses. Hi dominen les plantes enfiladisses de les famílies bignonàcies, acantàcies i apocinàcies, i espècies curioses com l'Aristolochia grandiflora, la falguera arborescent Dicksonia antarctica o l'Ephedra altissima. 
